Una história
Al col.legi 
A casa semblava estar sempre enfadat, responia de males maneres, no obeïa, - més encara, semblava com si no t'escoltés-. Les coses havien de ser "ja!", en el mateix instant en el que ell les demanava si no volies enfrontar-te amb una rabieta d'aquelles que semblen que no s'acaben mai i enfront les quals arriba un moment en que no saps que fer.
Era una lluita constant, per dutxar-se, per rentar-se les dents, per fer els deures... Li havies de repetir mil vegades que ho fes perquè si no, no ho feia. Va arribar un moment en que el seu pare i jo ens vam sentir física i psicológicament esgotats. Discutíem entre nosaltres sobre la seva educació i ens sentíem culpables: "en qué estavem fallant?"
La seva energia semblava no tenir final. Sense cap finalitat més que el moure's per moure's, saltava al llit, corria pels passadissos, feia sorolls constantment... Aixó ens tenia en un estat d'alerta permanent. Igual un dia creuaba el carrer corrents sense mirar, com juaba a la pilota a qualsevol lloc o corria amb la bicicleta sense mirar a envers on. En més d'una ocasió vam haver de sortir corrents a l'hospital per culpa d'aquesta facilitat per fer les coses sense pensar ni escoltar.
|
Una história
|
Al col.legi
|