Tinc un fill diagnosticat de Trastorn per Déficit d'atenció amb Hiperactivitat (TDAH). Li van diagnosticar a l'edat de vuit anys. Des de molt petit, tres o quatre anys, nosaltres, els seus pares, els seus professors de parvulari i alguns familiars i amics més pròxims vam començar a preocupar-nos per ell. Ens trucaba l'atenció aquell "estar sempre en marxa". En comparació a la resta dels nens de la seva mateixa edat era molt més inquiet i mogut, presentaba més dificultats per a controlar-se i seguir les normes i es despistava amb molta facilitat. Vam consultar al seu pediatra quan tenia quatre anys i aquest ens va insinuar de que es podria tractar d'un nen hiperactiu, que li donéssim una mica més de temps per madurar, que era molt petit i que aquell excés de moviment a aquestes edats era quelcom normal. Així ho vam fer, però la realitat és que el temps va anar passant i la situació no s'acabava de resoldre, ben al contrari, es va anar complicant.
Vam veure com les seves dificultats per a controlarse no només es donaven a casa, sino també a l'escola i durant les estones d'oci amb els seus amics.